El que veig i el que no veig mai. El déu que se suposa que ho ha de veure tot. L'aigua que surt de la font a totes hores. L'univers que no veiem, i l'univers que sempre ens observa. La mala sort que ronda el meu camí. La teva mà que ja no torna. La felicitat estreta i invisible. La pluja que et recorda. La mare que no ve i que necessites. Les petjades de la meva història que es desfan davant del vostre somriure. Tinc molta por, i creus que sóc valenta. I ho sóc, però només quan em jutgen.
24.9.13
No puc
Ja t'ho vaig dir que no podria. Em costa recordar aquell somni que tot just s'anant difuminant amb el pas del temps. L'univers encara riu... I ara ja has marxat, no pots tampoc gaudir d'aquest final.
A partir d'ara, d'avui, d'aquest instant de soletat potser, qui sap, puc arribar a prometre que poc a poc escriuré el desenllaç de la nostra història. Torturada.
22.7.13
No se escribe acaso sobre las casualidades
Delimitant així la nostra essència i reduint-la a uns pocs caràcters. Ni tan sols sé on ets. Ja no formes part de les meves molècules i fa temps que no et segueixo pels passadissos de la meva perversa consciència. Però sempre hem viscut de les casualitats Horaci, sempre ens hem alimentat de les restes de la roda de la fortuna. Tu, tan rialler i tan pertorbat; buscaves el moment precís per fer-me feliç.
La sorpresa de trobar-te bufuant sobre el meu clatell i clavant la teva mirada incisiva sobre els meus genolls febles; la por de no tornar a veure't per la penombra que deixen els pins del recinte emmurallat, castell de inicis i de finals. Pots imaginar-te el què intento dir-te en poques paraules?
¿No es como solíamos hacer, escribiendo sobre las cosas que nos pasaban día tras día, la vida que pasaba y tú, que ya no estabas?, ¿no se vive acaso de los recuerdos más profundos de nuestro recorrido por este quimérico sendero?
I saps que si vols pots comptar tots els no que vaig deixant mentre segueixo delirant.
La sorpresa de trobar-te bufuant sobre el meu clatell i clavant la teva mirada incisiva sobre els meus genolls febles; la por de no tornar a veure't per la penombra que deixen els pins del recinte emmurallat, castell de inicis i de finals. Pots imaginar-te el què intento dir-te en poques paraules?
¿No es como solíamos hacer, escribiendo sobre las cosas que nos pasaban día tras día, la vida que pasaba y tú, que ya no estabas?, ¿no se vive acaso de los recuerdos más profundos de nuestro recorrido por este quimérico sendero?
I saps que si vols pots comptar tots els no que vaig deixant mentre segueixo delirant.
16.7.13
8.7.13
No puc
Ja t'ho vaig dir que no podria. Em costa recordar aquell somni que tot just s'ha anant difuminant amb el pas del temps. L'univers encara riu... I ara ja has marxat, no pots gaudir ni tan sols d'aquest final.
A partir d'ara, d'avui, d'aquest precís instant de soletat, potser, qui sap, puc arribar a prometre que poc a poc escriuré la nostra història. Però ja saps, que per una altra banda, sóc incapaç de exposar-te com un plat d'arròs en un buffet. Perquè t'estimo, però al mateix temps, també t'odio.
No et puc retreure que ja vas avisar-me, però, no pots impedir-me ser qui sóc, ni sentir el que sento. Qui sap si dintre de poc el destí tornarà a creuar-nos a qualsevol racó del nostre inconscient.
A partir d'ara, d'avui, d'aquest precís instant de soletat, potser, qui sap, puc arribar a prometre que poc a poc escriuré la nostra història. Però ja saps, que per una altra banda, sóc incapaç de exposar-te com un plat d'arròs en un buffet. Perquè t'estimo, però al mateix temps, també t'odio.
No et puc retreure que ja vas avisar-me, però, no pots impedir-me ser qui sóc, ni sentir el que sento. Qui sap si dintre de poc el destí tornarà a creuar-nos a qualsevol racó del nostre inconscient.
1.7.13
I...
Resulta que el temps passa inexorablement i jo continuo sense tu. Com sempre, tant a prop i tant lluny. I poc a poc, es descongelen els nostres somnis i les nostres eternes promeses. No cal dir que potser i d'una manera vulgar, et trobo a faltar.
22.2.13
8.2.13
22.1.13
Passat... present
Vas deixar tota la teva vida i no vas lluitar pels teus somnis. I ara et penedeixes.
21.1.13
La por
No vull tornar a viure amb la por amb la que viu una llum sense esperança. No puc, ni vull. Ni puc, ni vull, ni he de, ni què? La por, l'abstracció cap als malsons, la sensació d'INCERTESA entre el teu alè i la teva mort temporal.
La por que mai s'oblida, perquè envaeix totes les nostres micro formes de vida. La por que viu i no deixa viure. La por amb la que cal enfrontar-se per sobreviure. La por que es necessita per poder continuar endavant. La por que et fa fort. La por que et nodreix. La por que vola i la por que cau. La por que enlluerna el camí de la nostra desesperació i la por que menja el teu cos fins que arriba als ossos. La por que desapareix quan ens acomiadem.
La por que mai s'oblida, perquè envaeix totes les nostres micro formes de vida. La por que viu i no deixa viure. La por amb la que cal enfrontar-se per sobreviure. La por que es necessita per poder continuar endavant. La por que et fa fort. La por que et nodreix. La por que vola i la por que cau. La por que enlluerna el camí de la nostra desesperació i la por que menja el teu cos fins que arriba als ossos. La por que desapareix quan ens acomiadem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)