Delimitant així la nostra essència i reduint-la a uns pocs caràcters. Ni tan sols sé on ets. Ja no formes part de les meves molècules i fa temps que no et segueixo pels passadissos de la meva perversa consciència. Però sempre hem viscut de les casualitats Horaci, sempre ens hem alimentat de les restes de la roda de la fortuna. Tu, tan rialler i tan pertorbat; buscaves el moment precís per fer-me feliç.
La sorpresa de trobar-te bufuant sobre el meu clatell i clavant la teva mirada incisiva sobre els meus genolls febles; la por de no tornar a veure't per la penombra que deixen els pins del recinte emmurallat, castell de inicis i de finals. Pots imaginar-te el què intento dir-te en poques paraules?
¿No es como solíamos hacer, escribiendo sobre las cosas que nos pasaban día tras día, la vida que pasaba y tú, que ya no estabas?, ¿no se vive acaso de los recuerdos más profundos de nuestro recorrido por este quimérico sendero?
I saps que si vols pots comptar tots els no que vaig deixant mentre segueixo delirant.
16.7.13
8.7.13
No puc
Ja t'ho vaig dir que no podria. Em costa recordar aquell somni que tot just s'ha anant difuminant amb el pas del temps. L'univers encara riu... I ara ja has marxat, no pots gaudir ni tan sols d'aquest final.
A partir d'ara, d'avui, d'aquest precís instant de soletat, potser, qui sap, puc arribar a prometre que poc a poc escriuré la nostra història. Però ja saps, que per una altra banda, sóc incapaç de exposar-te com un plat d'arròs en un buffet. Perquè t'estimo, però al mateix temps, també t'odio.
No et puc retreure que ja vas avisar-me, però, no pots impedir-me ser qui sóc, ni sentir el que sento. Qui sap si dintre de poc el destí tornarà a creuar-nos a qualsevol racó del nostre inconscient.
A partir d'ara, d'avui, d'aquest precís instant de soletat, potser, qui sap, puc arribar a prometre que poc a poc escriuré la nostra història. Però ja saps, que per una altra banda, sóc incapaç de exposar-te com un plat d'arròs en un buffet. Perquè t'estimo, però al mateix temps, també t'odio.
No et puc retreure que ja vas avisar-me, però, no pots impedir-me ser qui sóc, ni sentir el que sento. Qui sap si dintre de poc el destí tornarà a creuar-nos a qualsevol racó del nostre inconscient.
1.7.13
I...
Resulta que el temps passa inexorablement i jo continuo sense tu. Com sempre, tant a prop i tant lluny. I poc a poc, es descongelen els nostres somnis i les nostres eternes promeses. No cal dir que potser i d'una manera vulgar, et trobo a faltar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)