Ja t'ho vaig dir que no podria. Em costa recordar aquell somni que tot just s'ha anant difuminant amb el pas del temps. L'univers encara riu... I ara ja has marxat, no pots gaudir ni tan sols d'aquest final.
A partir d'ara, d'avui, d'aquest precís instant de soletat, potser, qui sap, puc arribar a prometre que poc a poc escriuré la nostra història. Però ja saps, que per una altra banda, sóc incapaç de exposar-te com un plat d'arròs en un buffet. Perquè t'estimo, però al mateix temps, també t'odio.
No et puc retreure que ja vas avisar-me, però, no pots impedir-me ser qui sóc, ni sentir el que sento. Qui sap si dintre de poc el destí tornarà a creuar-nos a qualsevol racó del nostre inconscient.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada