La muntanya

I resulta que de vegades els coixins ens transporten a llocs que ni tan sols podríem arribar a imaginar. Llocs màgics que fan por de l'irreals que poden arribar a ser. Aquesta nit he somiat que m'estirava a una muntanya on l'herba era d'un verd intens i on per sobre meu hi havia pics que grataven el cel; un cel d'un blau poderós amb algun núvol que hi passejava durant aquella estona. I no sé a on estava, però sé que era real, perquè notava el meu alè congelat i el tacte de les pues d'herba que neixen del terra. Després de barrejar-me entre els colors de la vida, m'he quedat mig embadalida amb el cant d'uns ocells casalsians, i he tancat els ulls, i llavors he tornat a creuar un passadís ple de portes lluminoses, i a les cinc de la matinada, ja notava l'olor del meu coixí, ja era a casa, tristament.