La muntanya

I resulta que de vegades els coixins ens transporten a llocs que ni tan sols podríem arribar a imaginar. Llocs màgics que fan por de l'irreals que poden arribar a ser. Aquesta nit he somiat que m'estirava a una muntanya on l'herba era d'un verd intens i on per sobre meu hi havia pics que grataven el cel; un cel d'un blau poderós amb algun núvol que hi passejava durant aquella estona. I no sé a on estava, però sé que era real, perquè notava el meu alè congelat i el tacte de les pues d'herba que neixen del terra. Després de barrejar-me entre els colors de la vida, m'he quedat mig embadalida amb el cant d'uns ocells casalsians, i he tancat els ulls, i llavors he tornat a creuar un passadís ple de portes lluminoses, i a les cinc de la matinada, ja notava l'olor del meu coixí, ja era a casa, tristament.

Palua

Ahir vaig somiar que estava a una terra anomenada Palua. Mai havia sentit el dolç so d'una brisa que no té rancor dels éssers que travessa. Ahir vaig estar a la terra promesa, a la de debò, on no se sent res més que la veritat.

Ahir vaig estar a Palua. Ahir vaig tocar la pau.

Llibertat per viure

Una reacció en cadena és inevitable des del punt de vista de qualsevol vianant que vulgui preservar els seus drets i la seva dignitat en un moment en el qual continua bombardejat de forma indiscriminada per la manipulació més feroç d'un sistema corrupte i injust.

Però el món sempre ha estat injust per a la gran majoria, que ha hagut de rebre ordres dels quals han pujat al tron de la indesitjabilitat.

Les mans, els braços, els ulls… el que vulgueu; aquests van ser gestats amb la intenció de fer-nos sobreviure en un entorn hostil. Però, sobreviure a l'avui i al matí és fregar les nostres mans, mirar-nos als ulls i obrir els nostres braços. Unir. Unir-nos contra l'enemic que ens oprimeix i que ens despulla de la nostra identitat.

No valen més paraules. Combatre és el que necessitem per aconseguir la nostra llibertat. Només nosaltres podem generar una reacció en cadena tan poderosa que faria trontollar els fonaments d'aquest sistema ideat a semblança per ‘vigilar i castigar’. Gràcies Foucault. Una gàbia que hem d'obrir, en la qual no hem d'esperar, en la qual el futur és avui i res més.

L'essencial és viure, i sense llibertat, no es pot viure.