Delimitant així la nostra essència i reduint-la a uns pocs caràcters. Ni tan sols sé on ets. Ja no formes part de les meves molècules i fa temps que no et segueixo pels passadissos de la meva perversa consciència. Però sempre hem viscut de les casualitats Horaci, sempre ens hem alimentat de les restes de la roda de la fortuna. Tu, tan rialler i tan pertorbat; buscaves el moment precís per fer-me feliç.
La sorpresa de trobar-te bufuant sobre el meu clatell i clavant la teva mirada incisiva sobre els meus genolls febles; la por de no tornar a veure't per la penombra que deixen els pins del recinte emmurallat, castell de inicis i de finals. Pots imaginar-te el què intento dir-te en poques paraules?
¿No es como solíamos hacer, escribiendo sobre las cosas que nos pasaban día tras día, la vida que pasaba y tú, que ya no estabas?, ¿no se vive acaso de los recuerdos más profundos de nuestro recorrido por este quimérico sendero?
I saps que si vols pots comptar tots els no que vaig deixant mentre segueixo delirant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada