L'olor del meu coixí
Breus històries del que ocorre quan es sacseja una bola de neu. Sempre depèn del que hi ha dins.
29.1.19
I torno un altre cop...
4.11.16
Estiu
30.10.16
I torno
27.10.14
El temps que passa
T'he trobat molt a faltar; ja fa temps que pensava en tu i la teva figura inhumana. Quan em mires em sento desprotegida i conec el teu anhel de descobrir els meus somnis més profunds. Ja fa temps que em rondava la idea pel cap, però encara no sé si és massa aviat per explicar-te tot allò que no pots comprendre.
Sé que m'ajudaràs a continuar ensopegant en les mateixes pedres, i sé que tot i així, després, em donaràs la mà, m'aixecaràs i em diràs que havia de passar.
T'he trobat tant a faltar petita...
Ja sóc aquí. Un altre cop.
7.10.13
Els ulls que ho veuen tot
El que veig i el que no veig mai. El déu que se suposa que ho ha de veure tot. L'aigua que surt de la font a totes hores. L'univers que no veiem, i l'univers que sempre ens observa. La mala sort que ronda el meu camí. La teva mà que ja no torna. La felicitat estreta i invisible. La pluja que et recorda. La mare que no ve i que necessites. Les petjades de la meva història que es desfan davant del vostre somriure. Tinc molta por, i creus que sóc valenta. I ho sóc, però només quan em jutgen.
24.9.13
No puc
Ja t'ho vaig dir que no podria. Em costa recordar aquell somni que tot just s'anant difuminant amb el pas del temps. L'univers encara riu... I ara ja has marxat, no pots tampoc gaudir d'aquest final.
A partir d'ara, d'avui, d'aquest instant de soletat potser, qui sap, puc arribar a prometre que poc a poc escriuré el desenllaç de la nostra història. Torturada.
22.7.13
No se escribe acaso sobre las casualidades
La sorpresa de trobar-te bufuant sobre el meu clatell i clavant la teva mirada incisiva sobre els meus genolls febles; la por de no tornar a veure't per la penombra que deixen els pins del recinte emmurallat, castell de inicis i de finals. Pots imaginar-te el què intento dir-te en poques paraules?
¿No es como solíamos hacer, escribiendo sobre las cosas que nos pasaban día tras día, la vida que pasaba y tú, que ya no estabas?, ¿no se vive acaso de los recuerdos más profundos de nuestro recorrido por este quimérico sendero?
I saps que si vols pots comptar tots els no que vaig deixant mentre segueixo delirant.